Irati, papa y sus historias

Per desgracia, en el seu país moltes persones creien que les dones no contaven per a res i que no podien tindre els mateixos drets i llibertats que els homes.  A les dones les estaven prohibides moltes coses  o només podien fer les amb permis o acompanyades per algun home. Bo, excepte llavar la roba, cuinar o netejar la casa... Els xics en canvi, podien anar on volgueren o amb qui volgueren: - Papà, puc anar amb les amigues? - Bé, però que tacompanyen els teus germans, Malala. -Va dir el pare.- - Però, per què no puc anar a soles? Són les meues amigues!Quines normes més estúpides! - A mi també m'ho pareixen, algun dia aconseguirem camviar-les. Els meus pares pensaven que els xics i les xiques devien tindre els mateixos drets en tot. I, el més inportant, que tots devien anar a l'escola, no només els xics. APARTE A Malala le pegaron un tiro por no aber renunciado leer y estudiar. Pero sigue viva.Menuda suerte.    

La situació a Pakistan era complicada, peró en 2007 ,   quan ella    tenia 10 anys tot va anar a pitjor . En especial,  per a les dones .  Un grup d'home s armats   ocuparen tot Swat. Eren talibans, un grup de fanàtics per als que qualsevol cosa divertida era una ofensa a Deu .  Es passejaven pels   carrers  armats per a esglaiar-les i posaven   bombes  per a destruir els llocs que els agradaven , com les escoles o els centres comercials. Per als talibans , les xiques teníen que quedar-se a casa i aprendre a netejar i a cuinar. No podien anar a l'escola, ni tindre amics i amigues. Com que eixa idea le va paréixer absurda, va desidir no fer-los cas. - Papà, mamà, jo vaig a continuar anant a l'escola . No vull ser una xiqueta tonta com ells volen. - Va dir Malala .- - Malala, ens pareix molt bé. Però hauràs d'anar molt en compte .  - Van dir els seus pare s.- - Sí, aniré en compte .

E l pare de Malala era mestre i creia que l'educació era la millor ferramenta que hi ha per a que les persones puguen construir coses belles. En Swat, el seu pare va fundar varies escoles, algunes per a xics i altres per a xiques, ella anava a una d'eixes escoles. Una vesprada, Malala va veure a dos xics vuscant coses entre el fem de l'abocador. Li va preguntar al seu pare que feien i la seua resposta li va omplir el cor de tristor. - Papà, què creus que han perdut? -Són xiquets pobres, Malala. Es pasen el dia buscant coses que puguen vendre i guanyar alguns diners per a la seua família. - Va dir el pare. - I no van a l'escola? - Ja veus que pot ser no puguen... Va entendre que aleshores que la vida a Pakistan no sols era dificil per a les xiquetes, sinó que també ho era per a molts xiquets, sobretot per als més pobres.